ESPERAR ELS REIS
Quan als pobles no hi havia cavalcades i Ses Majestats no arribaven en carrossa, als Reis d’Orient se’ls esperava amb torxes a les mans. Dies abans del 5 de gener, pares, avis i mainada anaven pels camps dels voltants de Banyeres –i, més concretament, cap al camí de Bellvei- per buscar espígol. Es mirava de tallar-ne força i el més llarg possible i, un cop a casa, es feien feixos grossos com el puny i es lligaven amb una corda prima tant per dalt com per baix. N’hi havia, però, que també es lligaven pel mig i d’altres que de la part inferior els sortia un tros de verga o de canya per facilitar a la mainada poder-los agafar.
La mainada es posava sota el braç tants feixos com podia, o tants com n’hi cabien, mentre amb l’altre braç agafava una sola torxa. De cop i volta, tota la mainada sortia pels carrers amb les torxes enceses i cridant: “Esperar els Reis! Esperar els Reis!”. Imaginem-nos Banyeres de nit, amb uns fanals que feien una llum més aviat insuficient i amb infants corrent amunt i avall amb les torxes enceses i cridant ben fort alhora que voleiaven les espurnes i l’agradable olor d’espígol ho impregnava tot. En consumir-se totes les torxes, cadascú anava a casa seva a sopar i dormir. Era aleshores quan la frase que havien anat dient prenia el seu sentit. A partir d’aquell moment era quan, realment, esperaven els Reis.