LA BOTADA DE SANT JOAN
La nit de Sant Joan, la mainada i joves solien fer la botada, que consistia a saltar per damunt de totes les fogueres. Els saltadors feien un recorregut pels focs encesos davant de cada casa on hi hagués un Joan, de manera que n’hi havia tantes com Joans hi havia al poble. Això va durar fins que els carrers es van asfaltar.
Tots tenien tantes ganes d’anar saltant sense parar – les fogueres no eren gaire grans – que a vegades es produïen situacions curioses. Així, amb el neguit de voler saltar-les abans no es consumissin, no s’anava amb compte. Això i el fum feia que, a vegades, dos infants saltessin al mateix moment des de punts oposats, topessin de cara i anessin a parar a les brases. No calia dir res més: cames ajudeu-me i cap a fora mentre tots els altres reien una estona.
El dia de Sant Joan, podríem dir que la “bruixeria” era ben viva a Banyeres. Quan naixia un nen que estava “trencat”, és a dir, que tenia una hèrnia estomacal, es portava a la Font Gran o al Bosc de Can Marc cap a la mitjanit de Sant Joan. Aleshores, es partia un roure en canal i es col·locava en forma de V. Aleshores, s’agafava el nadó, i el pare i la mare a cada cantó del roure, s’anaven passant el nadó una bona estona sense parar de dir, en veu alta: “Té Pere! Té Joan! Té Pere! Té Joan!”.
Això es feia amb la creença que els nadons que patien hèrnia estomacal es curarien. I el cert és que es curaven. Actualment, amb la informació que tenim es pot assegurar que la majoria dels nens que pateixen aquesta hèrnia es curen sols a mida que van creixent i, per tant, sí que podem dir que aquell ritual funcionava a la perfecció.